Reflexions d'una Formiga…

18/10/2017
por reflexio
8 Comentarios

Edificis

Benvolguts lectors,

No puc evitar sentir tristesa quan veig un edifici deshabitat, vell i atrotinat. Penso en les persones que un dia el van tenir com a llar i les seves parets els van acollir. Van ser felices sota el seu sostre? Es van sentir protegits i embolcallats? El van estimar?

Al llarg dels anys, en tornar de vacances, sempre he tingut la sensació que casa nostra estava trista. Que ens trobava a faltar.

Les nostres veus, olors, rialles…Tirar les persianes amunt, ventilar, netejar; li tornaven la vida que se li havia apagat durant unes setmanes.

Poc hi ha de científic en afirmar que les cases tenen ànima i que necessiten dels humans per compartir-la. Tampoc no pretenc que ningú ho cregui, però sé, que el que sento és molt real i no em calen explicacions ni teories.

Passejant pels carrers i observant-los, hi ha dies, que mentalment els dono vida i els retorno la seva dignitat. Veure’ls recuperats de la seva agonia, em reconforta i el món sembla un lloc una mica millor per viure.

Canvio teulades, finestres, i bigues. També els terres i el cablejat elèctric. Reconstrueixo balcons i els guarneixo amb flors. Refaig cuines i banys. Recupero les seves façanes i les pinto de colors vius. I per últim, els vesteixo de mobles i parament.

Me’ls imagino plens de llum i vida. D’alegria i seguretat, i per uns instants, sóc una mica més feliç.

Sento el mateix sentiment de pena, amb els grans edificis que fa poc eren indústries productives. Que donaven treball i prosperitat a la seva gent, i que ara es van apagant, i  no els queda cap altre futur, que la penúria d’observar-se desaprofitats i sense cap més futur que l’oblit o l’enderroc.

Entre l’oblit i l’enderroc, l’última opció és la menys dolorosa, ja que la mort en si, no és cap tragèdia. Sí ho és sentir-se inútil i oblidat.

El cor em fa un bot d’alegria, quan veig que algú recupera cases velles, ja que vol dir que algú les troba importants i dignes de ser estimades.

M’agradaria poder-ho veure també, en edificis que només tenen  l’estructura feta, i que la bombolla immobiliària, els va deixar només amb l’esquelet. Pilars i bigues de formigó ideats per suportar el pes de qui els havia d’habitar, però que van quedar morts abans de començar a viure.

A vegades, si hi poso molta atenció i escolto només amb el cor, puc sentir com cada part d’aquests edificis ploren en soledat. És un plor impotent i desvalgut. Fràgil, dèbil i fluixet. Molt fluixet.

És el plor de l’abatiment i el cansament. El mateix plor de les famílies que necessiten sostre i no el poden aconseguir. És el plor de la vergonya, la ignomínia i la infàmia. El plor idèntic, de qui com les cases i edificis, tenen ànima.

 

18/09/2017
por reflexio
13 Comentarios

La medalla

Benvolguts lectors,

Vaig néixer en una família humil, catalanista i republicana; on la religió, les esglésies les monges i els capellans, no hi tenien cabuda, tot i que Déu, era molt present a les nostres vides.

No anàvem a missa ni a confessar-nos. Van ensenyar-nos a ser bones persones i a estimar Ens deien que Déu sempre perdonava i mai castigava. Que Ell estimava i prou. L’infern i el dimoni no existien. Segurament avui diríem que eren espirituals, aleshores eren i prou.

Tot i no ser cap d’ells missaires ni religiosos, tots els cosins vam fer la comunió. No sé si per por a possibles represàlies en temps convulsos o per tradició. El cas és que la iaia ens va regalar una medalla a tots els néts quan va arribar el dia.

Al cap d’uns anys també en va regalar una a la meva mare, però la seva va ser més grossa, més ostentosa. No sabria dir-vos el perquè. Només sé que no se la va treure mai.

En morir la mare, la meva germana i jo, ens vam repartir les poques joies que tenia. Cada una va anar triant la que li agradava més. El primer que vaig triar va ser la medalla.

Aquella imatge em cridava. Era com si intentés dir-me que em pertanyia a mi. Era l’única peça que va acompanyar-la fins que va morir.

La mare tenia un ritual, com un tic, que ens anunciava que alguna cosa li passava. Mai ens inquietava amb els seus problemes o dolors, però el tic la delatava: agafava la medalla molt fort amb les seves mans i li feia un petó.

Des del primer moment que la vaig tenir a les mans, vaig saber que volia que també fos el meu amulet, però era tan cridanera i passada de moda que em frenava posar-me-la.

Vaig intentar camuflar-la com a peça moderna, tapant-la amb un disseny a la moda: sota hi havia la medalla, però el que es veia era una placa amb una filigrana actual. Per fermada que estigués la placa rodona, es desenganxava cada dos per tres i queia, deixant al descobert de nou la medalla. Era com si no volgués està amagada, i cansada d’anar a què m’arreglessin el desgavell, vaig decidir penjar-me-la al coll per sempre i sense manies. La porto a dintre prop del cor. A l’hivern no se’m veu, a l’estiu de vegades.

Hi ha moltes coses que heretem dels pares i avis: els rituals també. Ara sóc jo la que quan tinc un problema o estic afligida o malalta; la meva mà va directa a la medalla que penja del meu coll i li faig un petó.

Sé amb certesa que la medalla no té cap més poder que el que jo li pugui donar. La seva única força és que em recorda la mare, i en agafar-la i fer-li un petó, és com si li fes a ella.

Es fa present en el meu record, i l’energia per superar el que sigui, pren embranzida i m’arriba  la certesa que sabré trobar la solució i fer el correcte.

La mare sempre serà com una preciosa joia per mi, i el talismà, que em mostra el camí, en  dies on la boira sembla que no em deixa avançar.

Beneïdes siguin totes les mares.

07/07/2017
por reflexio
1 Comentario

Postveritat

Benvolguts lectors,

No vull enganyar-vos, per tant, us manifesto la meva gran ignorància, fins fa poc, pel que fa a la paraula postveritat. No la coneixia ni sabia de la seva existència ni significat, fins que no vaig veure el programa especial del Sense Ficció, on TV3 em va rescatar de les urpes de la incultura i em va aclarir el que vol dir. O potser seria més correcte dir: el que representa.

No havia parat mai atenció en què els polítics la fan servir i la posen en pràctica molt alegrement i en ple coneixement de causa.

Sí coneixia les paraules postpart, postguerra, postoperatori, posttraumàtic…i sempre les he entès i associat com a un després a la segona part del mot, com a conseqüència a fets concrets i palpables. Però què hi pot haver després de la veritat?

Cert que hi ha tantes veritats com persones existim. Ningú té la potestat de la veritat absoluta, i el pensament i les conviccions són lliures, però no ens deixem enredar una vegada més: la postveritat és una mentida acceptada com a veritat per manipular-nos descaradament. I els que la fan servir, tenen tot el poder per tergiversar qualsevol tipus d’informació i imatges a la seva conveniència.

Una manera de fer, que implica un emmascarament entre la frontera imaginària que suposa  la veritat i la mentida pura i dura. Com si es tractés d’una tercera categoria diferent de les dues anteriors. Una alternativa en la qual un fet, inventat o no, és acceptat per endavant pel simple fet que encaixa en els nostres esquemes mentals.

I aquí és on la postveritat té un paper fonamental, perquè pot acaparar tota la nostra atenció i fer-nos centrar en allò que ja ens va bé creure.

Aquest corrent es nodreix de la nostra por i els polítics i els poderosos ho saben molt bé. Ells tenen un potent aparell mediàtic i propagandístic que els dóna suport i que farà tot el possible per fer que les falsedats que s’inventen semblin explicar qualsevol realitat que els interessi. Que sigui veritat o mentida és el de menys.

Els tentacles de la postveritat són llargs i poderosos. Des que el canvi climàtic és un mite, que l’homosexualitat és antinatural, que l’homeopatia és una estafa o que els immigrants vénen a robar-nos el treball; podem trobar tot tipus de venedors de fum i mentiders en potencia, que parlen i saben crear, un dubte raonable pels grups que saben que els escoltaran, ja que aquestes, com moltes altres creences, viuen en l’imaginari de molta gent. Si no fos així, qualsevol de les idees falses i ignominioses que fan córrer no prosperarien.

En definitiva aquesta paraula ve a legitimar la mentida, sense que ho sembli, per a convertir-la en una veritat acceptable i així  poder reforçar els interessos del gran poder.

Serà veritat aquella frase que diu que al poble ens agrada ser enganyats? Ben mirat, estudiat i debatut, ara com abans, sempre ha existit aquesta manera de confondre i enredar la troca. La diferencia és que hi hem sabut posar nom: postveritat.

Felicito a qui la va descobrir i donar a conèixer: va ser una gran troballa per la seva part. Ara ja podem ser enganyats i estafats amb propietat.

12/06/2017
por reflexio
0 Comentarios

Anuncis

Benvolguts lectors,

Confesso que la publicitat cada dia em desconcerta i desagrada més. Fa temps van prohibir  fer publicitat del  tabac i l’alcohol. Estic segura que va ser positiu, però no deixo de quedar perplexa cada vegada que veig el que posa en els paquets de tabac quan entro en algun estanc: El tabac mata. El tabac provoca càncer. Calaveres dibuixades… En fi, tot plegat un despropòsits de dimensions inaudites pel sentit comú.

No fa gaire, han començat a fer propaganda dels casinos on-line. Fins i tot regalen uns diners perquè puguis començar a jugar. No sé quin impacte pot tenir en la població, però no crec que en pugui sortir res de bo.

Cal recordar que el joc també pot ser, i de fet és, una addicció molt nociva. Però la pela és la pela i els que busquen el benefici ràpid no es paren a pensar si fa mal o no.

Fa molts anys que s’han creuat moltes línies vermelles per part de l’administració que haurien de ser intolerables per la nocivitat que representen per la salut de les persones.

Des de fa poc, hi ha un impost per a les begudes ensucrades. No crec que tardi a haver-n’hi un altre per la brioixeria industrial. Què ens està passant? Com hem arribat fins aquí? Com hem caigut en el parany amb tanta facilitat?

També us diré, que crec que amb l’impost no n’hi ha prou, i que a qui està acostumat a consumir-les, només els farà pessigolles. Més aviat sembla que es riguin dels consumidors. Per què, quina és l’alternativa? En lloc de sucre, espartamo o sacarina? És com caure del foc a les brases.

Fa uns 30 anys, un metge d’homeopatia, em va preguntar si prenia verins. Em vaig quedar sense saber què respondre, perquè en realitat, no el vaig entendre fins que no m’ho va aclarir. Per ell els verins eren l’alcohol, el tabac, el cafè, el sucre, la sacarina i també tots els additius que posen en els productes emvassats. No us enganyaré que posar el sucre com a verí ho vaig trobar excessiu. Els anys i l’experiència personal, han fet que ara li hagi de donar tota la raó: el sucre blanc, el que més es consumeix, té efectes molt nocius per la salut. I el que és més important, costa moltíssim trobar aliments processats que no en portin, ja que és un potenciador del sabor i a més crea addicció que és la finalitat que es persegueix.

Prometen tantes coses bones en cada espot, que és fàcil caure en els seus paranys. La Coca-Cola és una meravella i és causa de felicitat, la “xispa” de la vida vaja.  L’Actimel ens posa les defenses a prova de bomba, el Danacol ens fa baixar el colesterol…

D’un temps cap aquí, em fa la sensació, que anar a comprar s’ha convertit en una cursa d’obstacles pels qui no podem prendre ni sucre, ni additius, ni oli de palma, ni altres porqueries diverses… Costa molt no trobar aquests productes camuflats. Fins i tot en botigues de dietètica.

Cal molt més que un impost sobre el menjar porqueria. Cal sentit comú i molta informació que no se’ns dona, i que no podem saber, si no la busquem pel nostre compte. Cal ser molt més crítics i responsables pel que fa a la nostra salut.

En definitiva, saber destriar el gra de la palla en cada un dels 20 segons que duren els anuncis i amb els seus missatges enganyosos, i en certa manera, perversos.

19/04/2017
por reflexio
6 Comentarios

En positiu

Benvolguts lectors,

A mesura que em vaig fent vella, em pregunto amb més freqüència la repercussió que té voler defensar una postura o acabar amb una barbaritat, posant la negació per endavant.

Principalment en manifestacions, tertúlies o comentaris personals, podem trobar aquesta manera d’actuar. Fa anys que li vaig donant voltes i cada vegada tinc més la certesa de què quan neguem estem invocant just el que desitgem canviar.

L’experiència i el pas dels anys m’ho confirmen diariament. Com diu aquella dita “Sap més el diable per vell que per diable”.

Per posar uns exemples: No a la guerra. No al masclisme. No a la corrupció. No a les drogues… i així fins a l’infinit, ja que aquesta pràctica és del tot habitual i està molt arrelada a la nostra societat. Crec que cada vegada que actuem així el que estem fent és potenciar i donar més força al que volem canviar.

Fa uns dies, van començar a emetre un espot publicitari d’UNICEF que em va reafirmar en la meva postura de què actuar en positiu; és molt més productiu, enriquidor i efectiu que fer-ho en negatiu.

D’entrada sembla que l’anunci seguirà amb les mateixes pautes que la gran majoria, però en avançar, veus que és tot el contrari: Els nens diuen adéu als voluntaris que els han ajudat a aconseguir viure amb dignitat i amb autosuficiència, perquè ja no els necessiten. I acaba dient la veu en off: Fem possible tancar UNICEF. Aquest anunci es va fer viral en poques hores. Potser el motiu és que necessitem construir l’esperança i els somnis dia a dia en positiu i sense pors.

Crear la realitat que ens envolta també és un treball personal i col·lectiu. Si no recordo malament, Teresa de Calcuta es va negar infinitat de vegades a assistir a manifestacions i actes que el seu enunciat portés la paraula No com a reivindicació. Creia fermament en el poder del Sí.

Jo també. Res podrem canviar si no canviem la nostra forma negativa de pensament. Intentem donar-li la volta amb un Sí cap a tot el que vivim com a negatiu i destructiu: Sí a l’amor cap als nens, Sí a la dignitat i igualtat cap a la dona, Sí a la pau, Sí al respecte cap al nostre planeta, Sí al compromís i acceptació de les diferencies entre els humans, Sí a estimar i respectar el nostre cos,  Sí a l’honradesa i honestedat, Sí a l’amor…i així, amb tot el que volem canviar.

Eliminem el No a la violència que no fa res més que portar-nos més violència.

El subconscient no sap de cap No. Ell l’elimina i es queda amb la frase principal: violència.

De tot el que acabo d’escriure no us cregueu res: millor experimentar-ho. Feu només un petit exercici: pronuncieu amb fermesa un No a la guerra, i seguidament amb la mateixa determinació, un Sí a la pau; i comproveu la diferència d’emocions i sentiments que us genera cadascuna de les frases.

Tots som creadors de realitat. Cal tenir-ho molt present.

susannacarpi@gmail.com

 

 

 

 

04/04/2017
por reflexio
8 Comentarios

El relloge

Benvolguts lectors,

Després de setmanes amb les agulles immòbils i el mecanisme silenciat, aquest matí l’he tornat a la vida en donar corda de nou al vell rellotge dels avis.

Estem tan immersos en sorolls constants, que no triem com a companys del nostre dia a dia, que a voltes percebem els que ens agraden com a nosa i els hi neguem el dret a viure.

Això és el que va passar amb els tocs que ens anunciaven les mitges hores i les hores senceres. I no era només els tocs de les hores sinó també el tic-tac constant que anava marcant sense descans.

Però trobava a faltar la seva cadència incansable, a més, veure’l penjat marcant sempre dos quarts de deu, tan quiet i trist, em feia entristir a mi: aquest rellotge i el seu so, ja són una part indestriable de la meva persona. Compartir 60 anys no és cap broma: diria que  ja la puc considerar una relació consolidada.

Hi ha sons que no s’obliden mai, són els sons de la infantesa, els que marcaven un ritme concret i precís, i aquell ritme concret i precís ens donava seguretat. En el meu cas, també ho feia la sirena de la fàbrica de Cal Font, el rellotge de l’Església de Santa Maria i el xiulet del tren cada dues hores: deu minuts abans de les hores parells i deu minuts després. Des de les sis del matí fins a les deu del vespre. Tots els dies de la setmana i tots els mesos de l’any. És el que té haver nascut i viscut al davant de la plaça de l’Enxup, en un temps, on  el tren sortia de l’estació vella i recorria tot el passeig xiulant a cada travessia per alertar del seu pas.

Avui les campanes de l’Església gran les sento llunyanes, la fàbrica de Cal Font ja no existeix i el carrilet surt del capdavall del Passeig. Per tant, l’únic so que em queda  de quan era una nena, és el del meu rellotge de cent anys de fusta fosca i vernís impol·lut.

Potser per això, avui mentre posava la clau al seu encaix per ressuscitar-lo i ens miràvem cara a cara, he tingut la certesa que em demanava que no l’abandonés més, ni que l’ignorés com fem amb els trastos inútils. Com si l’esfera color crema, les agulles i tots els números, tinguessin una vida pròpia que no havia percebut abans. I allà mateix hem segellat un pacte d’honor: Ell no deixarà de transportar-me a temps feliços i llunyans, sempre i quan  jo tingui cura d’ell i li doni corda cada dos dies. És com si haguéssim renovat uns vots antics que ens obliguen a viure en una complicitat de compromís mutu, que traspassa qualsevol relació que no accepti la fidelitat com a pacte indiscutible.

En el mateix moment, que el meu rellotge i jo acceptàvem estimar-nos i respectar-nos fins que la mort ens separi, m’ha semblat sentir com un frec i una petita remor que m’ha donat una pau inexplicable. De fet no és que m’ho semblés, sinó que ho sé del cert: les dues generacions de pares i avis que em van precedir, també han volgut ser-hi presents com a testimonis de la nostra aliança.

El tic-tac torna a caminar, i jo i els meus records junt amb ell. Que sigui doncs per molts anys, aquesta entesa i harmonia perfecte.

15/03/2017
por reflexio
6 Comentarios

No tindreu el meu odi

Benvolguts lectors,

Fa  unes setmanes, l’Ajuntament d’Igualada va retre homenatge als igualadins assassinats als camps de concentració nazis. Puc dir-vos que tal notícia em va trasbalsar molt: no vaig poder deixar de sentir una profunda tristesa pels vençuts. Pels oblidats. Pels que es van quedar i pels que van fugir. Pels que van morir i pels que van sobreviure.

També cal dir, que em vaig donar el permís per sentir-la tot el temps necessari, fins a poder capgirar-la cap a l’acceptació i a indultar-me a mi i a la meva tristesa de tota culpa.

Podia haver sentit odi pel que els van fer, ja que odiar és fàcil quan t’enfrontes a la maldat portada al límit, però fer-ho, cap on ens condueix? Què hi guanyem? A qui ajudem?

La resposta és res i a ningú.

Diu una dita que “Errar és humà i perdonar Diví”. No crec que el fet de perdonar només ho puguem atribuir a les divinitats, és més, tothom, absolutament tothom, té aquesta capacitat, però com a qualsevol habilitat hem d’aprendre a exercitar-la.

Al llarg de la meva vida he sentit moments, més o menys llargs, d’odi cap a persones que m’han fet mal. Però segur que jo també n’he fet a algú, i per tant, li dec haver inspirat el mateix sentiment. De fet qui no l’ha sentit alguna vegada? Però arriba un dia que t’adones que l’odi et fa portar una motxilla molt pesada: la de la rancúnia, el ressentiment, l’amargura; i cap d’aquests sentiments et deixa tirar endavant en pau i en llibertat, ja que la falta de perdó ens esclavitza i ens deixa enganxat als ofensors.

El periodista Antonie Leiris, va perdre a la seva dona en l’atemptat islamista a la sala Bataclan de París el 2015, i en el seu dia, les seves paraules em van impactar i ens va donar una lliçó magistral en una carta que va escriure cap als botxins de la seva dona i de tantes altres persones que es trobaven en aquells moments en el lloc de la massacre.

Una de les seves frases diu així: “No us faré el regal d’odiar-vos, ja que respondre a l’odi amb còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou”. I continua: “No tindreu el meu odi i tampoc el del meu fill, ja que el major afront que us pot fer aquest nen serà la de ser feliç i lliure”.

Hi ha hagut i encara hi ha, tants fronts oberts al món, que és fàcil caure en el desànim i la ràbia, però només ens ho podem permetre per uns minuts, després hem de pensar si volem pertànyer al grup d’éssers ressentits i ancorats en l’odi; o en els que saben que hi ha alternativa per no caure en el parany del ressentiment.

Fa temps que vaig decidir destriar el gra de la palla, i puc dir amb cert orgull personal, que ningú tindrà el meu odi per moltes ofenses que em puguin arribar, tant si són personals com col·lectives. L’odi és feixuc i ens trenca per dintre i tota trencadissa ens fereix com si fos una càrrega de fons, de la qual, costa molt recuperar-se.

He triat en llibertat quines coses vull que donin sentit a la meva vida, i l’odi no en forma part. Per acabar, només em resta desitjar-vos una bona tria.

Que sigueu molt feliços, sigui quina sigui la vostra elecció.

 

 

27/01/2017
por reflexio
3 Comentarios

Esperança i confiança

Benvolguts lectors,

Fa uns dies vaig llegir un article que portava per titular: L’odi ha vençut a l’esperança aquest 2016. Però el més interessant venia a continuació: Però la tornarem a recuperar!!

No és que hi hagi hagut massa motius per l’alegria aquest any passat, però se’m va dibuixar un somriure en el rostre en llegir la contundència en què ho deien.

Un somriure d’esperança que se’m va anar glaçant en recordar la imatge de Trump guanyant les eleccions americanes. Que es va convertir en una ganyota en pensar en  la devastació de Síria i les seves conseqüències, en la lluita pels drets de les dones.  En l’alfabetització d’infants, l’esforç per eradicar les malalties mortals. El treball precari i abusiu, les desigualtats socials i la pobresa … Tot i així em vaig obligar a reaccionar i a recuperar el somriure per tímid que fos, ja que per dura  que sigui la realitat del món en aquests moments, sempre és bo conservar l’esperança i la confiança.

No perquè cregui que tot plegat s’arreglarà com per art d’encanteri, però sí, perquè estem vivint moments d’una gran complexitat on tot és possible.

La ràbia i l’odi, són les emocions i les armes amb les quals juguen els governants i el sistema capitalista per deixar-nos ancorats en la por, però hem de recordar i tenir molt present, que sempre podem manar en les nostres emocions.  Cadascuna d’elles té el seu oposat: la por té a l’amor; la desesperança l’esperança, la crueltat la bondat, la ignorància la saviesa… No sempre podrem mantenir-nos en positiu, almenys jo no puc, però el que sí que podem és reaccionar i fer-ne una opció de vida per mal dades que vagin.

Canviarà alguna cosa mantenir-nos en aquesta convicció? Estic segura que si, perquè, què seria de la vida sense la confiança i l’esperança? Poca cosa. Res potser, ja que sense elles; l’entrada de l’abandonament, la resignació, el cinisme i la paranoia campen en plena llibertat.  Hi ha qui pot creure que aquest pensament es deu al desconeixement o a la credulitat, però jo crec que més aviat és un exercici de responsabilitat personal: tots i cadascú de nosaltres pot fer alguna cosa per alleugerar el patiment humà, climàtic o destructiu que estem vivint.

La negativitat i el desànim són el càncer de la nostra societat. Pensar que tot anirà a pitjor, sense fer res per capgirar la situació, no fa res més que reforçar el que ens agradaria evitar. Perquè la confiança igual que l’esperança, no són fets banals, sinó que són tremendament ferms i no admeten graus: confies o no confies, tens esperança o no en tens. No hi ha terme mitjà que es pugui mantenir en el temps.

” Entre les qualitats més essencials de l’esperit humà hi ha la confiança en un mateix i crear confiança en els altres”

Ho va dir Mahatma Gandhi. Doncs fem-li cas i canviem d’actitud: agafem aire, respirem i donem-li una altra oportunitat a la vida i impliquem-nos-hi.

No deixem que l’odi venci a l’esperança aquest 2017.

susannacarpi@gmail.com

17/01/2017
por reflexio
3 Comentarios

Aire fresc

Benvolguts lectors,

A vegades ens cal un xic de tristesa o melancolia per treure l’entrellat de coses que fa temps que ens neguitegen. A voltes ens podem sentir perduts i desorientats i qualsevol lloc és un bon lloc per ventilar el que ens fa patir.

És en aquest estat de reclusió personal, on podem aprendre que les limitacions tenen un punt d’alliberació, ja que ens fan deixar càrrega per poder-nos  abocar, sense laments, al que ens queda, que quasi sempre és molt més del que creiem.

Els hospitals i les sales i boxes d’urgències són una bona font d’aprenentatge per foragitar l’autocompassió, ja que per molt dolor que pateixis, sempre hi ha qui en pateix molt més que tu.

I és en aquest context, on el dolor i la malaltia són la tònica, i per tant on més necessites poder respirar aire fresc, que sempre em pregunto: per què en els hospitals no es poden obrir les finestres per ventilar? No hi trobo cap més resposta que l’absurditat en estat pur.

Fa molts anys, i quan dic molts anys vol dir més de 40, em van operar d’apendicitis i el record que en tinc és el d’una habitació on el sol entrava com una cascada, i hi podies veure el jardí  i els horts de l’antic hospital.

Cada matí les senyores de la neteja entraven carregades amb els seus estris per deixar l’habitació impol·luta, però abans, era una infermera o una monja (encara n’hi havia) qui obria la finestra per ventilar l’habitació. Era poca estona, deu minuts com a molt, i mentre cobrien els cossos dels malalts amb  mantes perquè no passéssim fred, l’aire fresc i oxigenat entrava per la finestra per alliberar tots els virus, bacteris i la fortor de malalt que respiràvem. Segur que també n’entraven, però dubto molt que fos en la mateixa proporció.

Després d’aquesta rutina, et senties més bé, més net, més alleujat.

Al llarg dels anys, he passat per molts hospitals, no sempre com a pacient, però sí com a acompanyant i en tots ells es repeteix el mateix patró, siguin públics o privats, les finestres no s’obren ni per casualitat mentre dura l’estada del pacient.

Com és que mantenim aquest costum tan nociu en els nostres hospitals?  No fa tants anys es va descobrir que la higiene en els malalts era imprescindible per a la curació, però ara sembla que hem oblidat que l’aire fresc també cura i dóna energia.

He passat les Festes entre la meva llar i aquests edificis que sento més malalts que jo. Mirar enrere no ens porta massa enlloc, però en aquest cas, crec que seria un gran avenç que hi donéssim una ullada, perquè torni el sentit comú, a aquestes dependències que serveixen per alleujar-nos el dolor o salvar-nos la vida.

Mentre el dolor es fa fort i no vol perdre pistonada, no pots pensar massa, ni pots reflexionar, però quan afluixa i deixa treves, sí, i és quan t’adones que mentre estaves travessant l’infern a pas feixuc i desorientada, amb les finestres tancades i sentint-te engabiada, la teva ànima que no entén de presons, no ha deixat de créixer ni  d’evolucionar, i aquesta certesa, fa que es dibuixi en el rostre un somriure d’orella a orella per donar gràcies per tot el que tens per agrair.

Poder respirar aire fresc en els hospitals, també es podria convertir en un agraïment.

01/12/2016
por reflexio
4 Comentarios

TÒXICS

Benvolguts lectors,

Certament no podem negar que existeixen tòxics al món i a la nostra vida. Alguns són del regne vegetal i altres del regne animal. Els humans encaixaríem en el segon, ja que ni que siguem racionals, no deixem de ser molt animals.

De molts d’ells ens n’hem de cuidar i a voltes protegir, del que més però, de la nostra pròpia inconsciència. Per posar un exemple: no podem menjar bolets verinosos per molt bonics que siguin perquè la palmarem. O tastar les boletes del boix grèvol que tant ens agrada com a guarniment per Nadal sense anar de pet a urgències. Us imagineu conviure amb escorpins o aranyes mortíferes, sense posar-hi límits o distància? I viure en un paratge idíl·lic si al costat hi ha indústries contaminants, i creure que no ens afectarà la salut? Auto enganyar-nos, és amb freqüència, una addicció que va a més.

Per altra banda, moltes plantes que són tòxiques en origen, també el verí d’alguns animals, es converteixen en medicaments quan estan processats. Tot i així, si d’alguna medicina n’abusem, l’espifiarem de valent. Vindria a ser el que diu aquella màxima ” La dosi fa el verí”.

Actualment parlem molt de les persones tòxiques. S’escriuen articles fins a l’infinit,  i també fins a l’infinit, hi ha llibres i més llibres que en parlen. Existeixen, no hi ha cap dubte. Són persones de difícil digestió.  La societat en la què vivim fomenta l’actitud malsana en crear narcisistes i psicòpates, però abans de continuar, crec que és necessari acceptar que tots i cadascú de nosaltres tenim trets tòxics per molt evolucionada o equilibrada que sigui la persona.

Us heu parat mai a fer un repàs de les pròpies conductes? Podeu imaginar que mai hàgiu comès algun error o alguna actitud negativa cap els altres o cap a vosaltres mateixos? És impensable oi? En la majoria de casos però, segur que no hi havia la intenció de fer mal. Aquí és on cal posar l’atenció.

Fins i tot la Mare Teresa de Calcuta, sembla que no va ser tan abnegada i entregada als pobres, sinó que creia que hi havia bellesa en veure com els pobres acceptaven el seu destí, que era patir com ho va fer Jesús a la Creu. Per tant no calien massa calmants, higiene, menjar adequat, ni recursos humans, ja que segons ella, el món hi sortia guanyant amb el seu patiment. I el més trist és que no era per falta de recursos econòmics, sinó per la seva peculiar concepció de la vida i la mort.

Però deixem-nos de santes fetes a mida. Tots som àngels o dimonis en algun moment.

El verdader problema radica en qui no reconeix les seves actituds tòxiques com a tals, i crea una estructura i una forma de vida en què tothom té la culpa del que els passa i manipula als altres de forma premeditada, conscient i reiterada cap el propi benefici.  Aquí sí que hi ha toxicitat. Hi ha qui s’estima tant el poder, des de qualsevol àmbit, que converteixen als demés en objectes per fer servir i després llençar, que no respecta cap límit i no sent mai culpa ni remordiments quan fan mal als demès. Us sona aquesta conducta?

Són vampirs emocionals, però perquè ens xuclin la sang, primer ens hem de deixar clavar els ullals al coll. Alerta doncs, en deixar desprotegida la gola davant de certs personatges, ja que són molt hàbils en l’art de la disfressa.

Quan estem en contacte amb persones que estan constipades o engripades, correm el risc de contagiar-nos, si nó tenim les defenses del nostre cos ben alimentades. Amb les persones tòxiques passa el mateix: correm el perill de què ens arrosseguin cap al seu cau de misèria emocional, si no tenim les idees clares i l’autoestima en forma.

Com deia la meva mare… ai les mares! Ens avisava dient: Ulls oberts i orelles dretes, com fan els conills quan presenten algun perill.